Durant molt temps es va creure que hi havia llocs marcats pel dolor que s’hi havia sofert, marcats amb un signe que reproduïa la mateixa desmesura dels crims horribles que hi havien tingut lloc i es manifestava en la forma d’aparicions, ànimes en pena, fantasmes que arrossegaven una condemna sense redempció, crits en la nit que clamaven per un horror que mai no degué succeir. En general es tractava de llocs perfectament banals a la llum del dia que tanmateix conservaven una enèrgica capacitat de transformació tan aviat la nit els retornava a les catacumbes de la seva memòria interior. Podria ser molt bé que fossin llocs tan banals com els que ara se’ns presenten aquí, sota l’aparença tranquil·la que mostren avui, setanta anys després, els espais que al seu dia serviren d’emplaçament per als camps de concentració franquistes.
Aquests d’aquí són, en canvi, llocs silenciosos, com si dins d’ells no hi hagués cap secret terrible per amagar. I bé podria ser, perquè allà l’horror va passar a la vista de tothom, a plena llum i minut a minut, demorant-se al llarg de dies, setmanes, mesos, anys… La seva no va ser la irrupció sobtada d’alguna cosa monstruosa que treu el cap per alguna boca insospitada de la nit més profunda, va ser la lenta aplicació d’un pla d’administració total sobre la vida i la mort.
Els camps de concentració franquistes van començar a existir a partir de la tardor del 36, a mesura que va anar quedant clar que el que devia haver estat un cop d’Estat havia esdevingut sense remei una guerra civil —tot i que no ho va ser fins al gener del 37 quan van començar a adquirir una consciència de si mateixos administrativament desperta—. Va arribar a haver-ne de moltes menes, i hi van passar centenars de milers de persones. N’hi va haver que a penes van durar uns dies, com el de Los Almendros, a Alacant. «Aquests que veus ara, desfets, malparats, furiosos, aixafats, sense afaitar, sense rentar, fastigosos, bruts, cansats, que es mosseguen, fets una pelleringa, destrossats, són tanmateix, no ho oblidis fill, no ho oblidis mai passi el que passi, són el millor d’Espanya” —va escriure Max Aub a Campo de los almendros, recordant les fileres de presoners conduïts a aquella presó. D’altres, com el de Miranda de Ebro, van perviure més enllà d’acabada la guerra, fins al 1947, i van servir per concentrar els brigadistes tot esperant la repatriació i, més tard, els refugiats que fugien de l’ocupació nazi, de manera que unien així el seu destí al dels camps de la Segona Guerra Mundial. Hi va haver camps d’evacuació, llatzerets, camps de classificació i camps per a presoners classificats d’«afectes dubtosos» i «desafectes sense responsabilitats criminals» (que passarien a formar el gruix dels Batallones de Trabajadores, entre 1937 i 1940), camps per a presoners internacionals, per a discapacitats, fins i tot hi va haver un projecte de camp per a menors d’edat, i es diu també que en alguns casos cal parlar de «camps d’extermini». I res d’això és secret, el registre dels esdeveniments que hi van tenir lloc es conserva, amb el detall menut, en milers de lligalls administratius que avui dormen en arxius i magatzems, en bona mesura a l’espera d’una classificació.
Durant molt temps es va pensar que hi havia llocs marcats pel dolor que s’hi havia sofert, marcats amb un signe que reproduïa la mateixa desmesura dels crims horribles que hi havien tingut lloc i es manifestava en la forma d’aparicions, ànimes en pena, fantasmes que arrossegaven una condemna sense redempció, crits en la nit que clamaven per un horror que mai no degué succeir. A la vista dels llocs que ens mostren aquestes fotografies es diria, tanmateix, que ja no ens és possible creure-ho, és tant el silenci que sembla que mai no hi va passar res. Però també quan passegem per Dos Hermanas, Los Palacios, El Palmar de Troya o pels barris sevillans de Torreblanca o Bellavista se’ns fa difícil imaginar que aquelles poblacions sorgissin de manera espontània amb l’assentament dels familiars de presos que acudien a les proximitats dels camps de concentració, i que una gran majoria dels seus descendents encara avui hi continuen vivint.
Data: Del 19 de juliol al 9 de setembre del 2007
Lloc: Palau de la Virreina, la Rambla 99, 08002 Barcelona (mapa)
Preu: Entrada gratuïta
La Sociedad Lomográfica acaba de lanzar el 
Los fotógrafos 
