Aquesta exposició intenta rastrejar la idea de la fotografia com a llenguatge universal del segle XX, a partir del text homònim d’August Sander de 1931 i prenent l’exposició The Family of Man (MoMA, 1955) com a referent dialèctic. La noció de fotografia com a llenguatge universal pròpia de mitjan segle XX, del període àlgid de la modernitat fotogràfica (que en realitat correspon a la institucionalització nord-americana de la ideologia de l’art modern amb la qual l’hegemonia cultural mundial passa a l’altra banda de l’Atlàntic) s’articula a partir de tres elements fonamentals:
1) La representació del subjecte com a víctima en tant que condició d’humanitat essencial, prepolítica. Aquesta és l’arrel de la ideologia humanista que queda plasmada en la novel·la d’Elio Vittorini, Conversazione in Sicilia (1941), de la qual es desprèn l’ambivalència política d’aquesta noció de subjecte popular com a víctima, que emergeix després de la Segona Guerra Mundial i que expressa l’aparició de la classe popular com un híbrid entre el subjecte revolucionari dels anys vint i trenta i el subjecte lliberal burgès. Aquest subjecte popular es transforma al llarg dels anys seixanta en el nou subjecte de la cultura de masses, en la figura del consumidor.
2) Una concepció arquitectònica de la imatge que produeix una experiència d’immersió. L’espectador se submergeix en un entorn perceptiu on el que és visual desborda els límits de la imatge. L’origen d’aquesta articulació de fotografia i arquitectura es troba en els experiments russos dels anys vint, en l’arquitectura revolucionària de Lissitzky i Rodchenko. La conjunció d’arquitectura i fotografia aspira a una ruptura epistemològica que assentarà les bases de la modernitat fotogràfica del segle XX.
3) El model arxivístic, el survey o la missió fotogràfica, és a dir, la condició epistemològica del document fotogràfic en la modernitat. Les nocions de realisme i d’indexicalitat, crucials en la comprensió de la fotografia com a document històric, són indissociables de l’espai discursiu de l’arxiu que es defineix per oposició a l’espai expositiu. L’arxiu és un mitjà on la relació saber/poder es fa transparent. El document fotogràfic és un camp de batalla per a les classes populars i és indissociable dels seus processos d’emancipació durant el període revolucionari anterior a la Segona Guerra Mundial, amb el sorgiment del moviment de la fotografia dels treballadors, que fa que el camp de la imatge entri en les lluites socials: fotografiar i ser fotografiat (Rodchenko). L’arxiu és també el paradigma de les missions fotogràfiques com a instrument i símptoma de formes de govern i d’estructures de poder i gestió estatal.
La fotografia és l’art que millor encarna en el segle XX la utopia d’un art democràtic, una utopia que encara manté la seva vigència. En aquest sentit, els arxius d’imatges d’accés públic constitueixen un element fundador de l’Estat modern, de la seva promesa d’una raó comunicativa que garanteix l’educació i l’emancipació universals.
L’exposició presentarà un ampli recorregut per la fotografia del segle XX i serà el context per a la presentació dels treballs produïts en el marc de la Missió fotogràfica Barcelona 2007, un projecte que tracta de fer un «informe fotogràfic», amb una voluntat precisa: construir la imatge de la ciutat emergent en una època de grans transformacions però difícil de visualitzar. S’ha convidat a fotògrafs de diferents generacions de la segona meitat del segle XX, des dels autors que van protagonitzar el realisme universalista de mitjan segle fins als que han experimentat amb les noves formes de documental en el canvi de segle, passant per la generació del conceptualisme crític. En aquest sentit, aquest survey aspira a ser, a més d’una representació de Barcelona i del seu futur immediat, una història viva del segle XX, de les seves representacions. La intenció del projecte és produir un arxiu d’imatges de domini públic, d’accés lliure i amb la voluntat de màxima circulació, com també experimentar formes crítiques d’exhibició i visibilitat.
Els fotògrafs participants són David Goldblatt, Allan Sekula, Patrick Faigenbaum, Sandra Balsells, Lothar Baumgarten, Ahlam Shibli & Marc Pataut, Jean-Louis Schoellkopf, William Klein, Andrea Robbins & Max Becher, Gilles Saussier, Xavier Ribas, Ana Muller, Hans-Peter Feldmann, Manolo Laguillo.
Data: Del 23 d’octubre de 2008 al 18 de gener de 2009
Lloc: Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Plaça dels Àngels 1, 08001 Barcelona (mapa)
Preu: Pagament
Levinthal lleva desde principios de los 80 sumergiéndose en el mundo de la fotografía. En sus trabajos en Polaroid Polacolor retrata el mundo real desde una panorámica irreal, metódica y trabajada. Monta un escenario sobre el cual coloca a los actores, libres de retóricas culturales y de ataduras morales, y se convierte en un voyeur de la vida, de esta forma puede tratar, con entera libertad, temas tan dispares como la guerra, la belleza femenina, el sexo o las distancias sociales entre clases.