D’aquí a uns dies s’inaugurarà al CCCB una exposició del fotògraf Gervasio Sánchez titulada “Vides minades”. Gervasio Sánchez ha retrobat, deu anys després, nois i noies que havien sigut víctimes de les explosions de mines antipersona, i podrem comprovar la seva evolució.
Les càmeres l’han seguit a Cambotja, Bòsnia i Hercegovina i a Moçambic, i allà han vist joves que han sabut deixar enrere l’accident que van patir fa deu anys, però tambè les dificultats a què s’han vist sotmesos. Gervasio Sánchez reflexiona sobre la seva experiència al voltant de les mines antipersona, en un reportatge que no pot deixar indiferent.
El desembre de l’any 1997 es va firmar a Ottawa, per l’efecte de la pressió de milers d’organitzacions, un tractat contra l’ús, el comerç i la producció de mines antipersona. Coincidint amb aquell moment històric, el fotoperiodista Gervasio Sánchez va recórrer mig món per fotografiar gent que havia patit accidents amb mines. Han passat deu anys i 155 països han subscrit el “Tractat d’Ottawa”. S’ha destruït milions de mines i s’ha obligat els governs firmants a aturar-ne la producció. El comerç internacional de mines ha disminuït considerablement i se n’ha estigmatitzat l’ús, però es calcula que encara estan actives uns 300 milions de mines i cada dia hi ha més víctimes, fins que es desmantellin del tot.
El reportatge “Vides minades”, que es podrà veure aquest diumenge 3 de febrer a les 21:30h al programa 30 minuts de TV3, acompanya el fotògraf Gervasio Sánchez en un viatge per retrobar tres dels joves que fa deu anys va fotografiar i per saber com els ha anat la vida. A través del dia a dia, entenem les dificultats d’aquests joves per tirar endavant en uns països que surten d’anys de guerra.
L’assistència a les víctimes és, precisament, un dels punts importants del tractat en què encara hi ha molt per fer. Les aportacions actuals representen un 10% dels diners que farien falta per cobrir les necessitats del mig milió de víctimes de les mines que hi ha al món. Com diu Gervasio Sánchez, un amputat ho és per a tota la vida i les ajudes als països que surten d’una guerra van desapareixent a mesura que passen els anys. Quan vius en una zona rural de Moçambic, com la Sofia, anar al centre ortopèdic més pròxim per reparar les pròtesis no és gens fàcil, i per a molts representa un cost impossible d’assumir.
El desminatge de zones és un altre dels punts del “Tractat d’Ottawa” en què s’ha avançat menys del que s’havia previst. Segons l’ONU, al ritme actual, es tardaria uns 1.000 anys a netejar el món de mines.
Malgrat totes aquestes xifres negatives, el reportatge “Vides minades” descobreix tres joves -Adis, de Bòsnia i Hercegovina; Soukheum, de Cambodja, i Sofia, de Moçambic- que, tot i les greus seqüeles que arrosseguen, han sabut deixar enrere l’accident que van tenir fa deu anys i pensar en el futur.
Según informa Manuel Gil, Jefe del Área de Investigación e Instrumentación Atmosférica del 
